Blog del Municipi de Santanyí

La representació de “Les Noces de Figaro” ha incitat novament el triomfalisme municipal de l'equip de govern. La necessitat de qualificar qualsevol cosa “d'èxit-rotund- incommensurable-mai-vist” per part dels regidors peperos i de la cap de propaganda de l'Ajuntament comença a parèixer un tic nerviós irrefrenable que s'imposa a l'apreciació objectiva de la realitat.

Objectivament: la representació de l'opera va concitar la presència de molta gent (700 diuen i pot ser ben vera). Mozart va atreure a molt de públic. Es va poder veure a molts estrangers que de ben prest ja “guardaven puesto” a primera fila; també es pogué veure al davant de tot i ben aprop de l'equip de govern, a alguns membres de la direcció regional de les Noves Generacions del Partit Popular (n'Alejandro Jurado per exemple) que suposadament havien pagat religiosament la seva entrada i havien anat a guardar “puesto” (perquè no volem ser mal pensats). Fins hi tot alguns regidors de l'oposició hi acudiren, però no s'assegueren a les primeres files, si no al darrera, entre els comuns.

L'acústica del lloc escollit era nefasta (com ja ho va ser per la representació de Carmina Burana de l'any passat); ho fou tant que es varen haver d'instal·lar altaveus perquè el so arribés a les files de darrera. En termes generals, la representació va estar marcada per les limitacions d'espai, recursos musicals i escènics i per uns intèrprets que varen arrencar molt a poc a poc. En resum, segons un reconegut aficionat a l'òpera santanyiner, la representació fou: “normaleta donades les circumstàncies”.

Subjectivament, aquesta representació ens recorda a la pobre esposa de Charles Foster Kane, Susan Alexander que apareix a la pel·lícula Ciutadà Kane (d'Orson Wells). A la trama, el marit, per satisfer el seu ego i la seva megalomania, construeix un teatre de l'òpera i obliga a cantar-hi a la seva esposa que no té les capacitats ni l'ambició. Aquest fet durà Susan Alexander a cometre suïcidi per escapar de la constant vergonya pública i de l'estrès.

Probablement, a causa d'aquestes limitacions objectives i de les incòmodes cadires de plàstic, una gran part del públic present va abandonar silenciosament aquest “èxit rotund” a la mitja part, deixant un pati de butaques mig buit (o mig ple segons qui ho miri). L'estampida fou tan notable que es va cridar a la gent que seia a les darreres files per avançar-se a una posició més pròxima a l'escenari.

També objectivament, l'organització de la setmana lírica va costar 12.000 euros a l'Ajuntament de Santanyí; no sabem si el nostre estimat Tófol Vidal va aportar res més des de la seva nova butaca de “l'Institut d'Estudis Baleàrics Meritoris i No Obligatoris”. La representació de l'Òpera va durar 3 hores (i hi havia 3 dies de setmana lírica) en conseqüència, aquesta humida nit d'estiu es varen consumir 1.300 euros públics per hora (casi tant car com una boda de bon de veres). Vivim temps de crisi! No hi ha doblers! No hi ha diners! Estam pelats! No podem pagar les nòmines! Oh! Oh! Oh! “Così fan tutte”.

El millor de tot? El “libreto” que presenta un grup de personatges moguts pel desig i l’ambició. Real com la vida.